ArtĂ­culos - Costumbres y tradiciones

EL SETRILL

L'Agenda
nĂşm.61, agost 2017, pp.22-23

Qui no té, ja no dic al cim de la taula, però si més no en un racó de la cuina o del menjador, una «setrillera»?. Aquells suports de metall, ceràmica o vidre que tenen uns receptacles capaços per contenir una mena d'ampolletes, una amb oli i una altre amb vinagre, que reben el nom de setrills o sitrells.

I es que un setrill no deixa de ser una petita ampolla de fons pla amb un coll estret, proveït d'un broc, que pot tenir una nansa i que a diferència d'una garrafa petita, sol tenir algun tipus de tap o tapa. En línies generals, el model més popular té una ansa i dos brocs: un de gruixut per omplir-lo i un de prim per on surt el líquid. El broc gros pot anar protegit amb un tap de suro amb un petit trau o canaló per deixar passar l'aire i així s'evita la formació del buit en el moment de servir.

Es poden fer de diversos materials, i tot i que solen tenir una funció culinària, també s'utilitzen per a servir el vi i l'aigua en una missa catòlica. I si bé hi ha enregistrat l'ús d'un vas d'oli o gerra per contenir líquids en el Primer Llibre del Reis, de l'Antic Testament, els primers exemples que es conserven són d'època medieval, tot i que en aquest cas amb un ús exclusivament religiós, ja que no serà fins el segle XVII en que començarà a tenir un ús culinari. L'ús de setrilleres d'oli i vinagre actualment està estès per tot el sud d'Europa, on l'oli i el vinagre sempre han sigut d'ús corrent, i en ocasions, comparteixen espai amb altres receptacles que poden contenir, sal i pebre, encara que també n'hi han amb escuradents, i a França, amb mostassa.

I com element arrelat a la llar, n'és un element força present en les novel·les costumistes: Rubió i Balaguer, a La veu de Montserrat són les ermites, ens descriu una cel·la d'aquest cenobi de la que l'arqueòleg Alexandre de Laborde en va fer un gravat: «[...] l'hort i la muntanya al fons, el setrill d'oli damunt la taula, l'ocell picotejant per terra [...]». Joan Amades, a Les danses de Prat de Comte, en diu que «Els ballaires dueien a una ma un setrill d'oli per anar omplint el buc del gresol a conveniència i una candela encesa per a quan se'ls apagava el ble». I fins i tot Conan Doyle, a L'aventura dels sis napoleons, fa que el seu protagonista Sherlock Holmes, en fes servir per recolzar el diari mentre menja «Holmes el va recolzar [el diari] contra les setrilleres i el va llegir mentre menjava».

I a terres tarragonines fins i tot forma part del llegendari per tal d'explicar'ne una variant de setrillera: «Un jove vidrier de Vimbodí es consumia per l’amor no correspost d’una fadrina del poble. Tan entestat n’estava que va voler enamorar la seva estimada obsequiant-la amb el gerro més gran i bell que mai hagués sortit de cap forn [...] Però en rebre el present, la noia es va sentir aclaparada per tant de luxe i va rebutjar el gerro [...]. El noi es va adonar del seu desencert i es va apressar a atiar el foc del forn per poder crear un regal més mesurat i escaient: faria un setrill d’oli i un altre de vinagre [...] Però el jove vidrier havia destinat gairebé tota la pasta de vidre per fer el maleït gerro, així que tan sols va poder crear un únic i petit setrill, que va haver de dividir per dins en dos compartiments diferenciats per tal que pogués contenir l’oli i el vinagre. En rebre el present, aquesta vegada la noia va quedar admirada per la traça del seu pretendent, qui mogut per l’amor havia aconseguit casar dos líquids en un únic recipient mantenint l’essència de cadascun. Com un matrimoni perfecte. D’aleshores ençà, els setrills com aquell elaborats als forns de vidre de Vimbodí s’anomenen “matrimonis”».